El fulletó publicitari del joc "Brain Training", Nintendo

Una lectura personal i irònica, per Gerard Romo.

La companyia japonesa Nintendo ha tret al mercat aquest estiu un nou videojoc per a la seva última consola, basat en petits jocs matemàtics. Fins aquí, bé. Però no és pas el joc en sí el que em sorprèn, sinó la seva justificació. He escanejat el fulletó publicitari, i no puc deixar de pensar que per als creatius de l’empresa, oferir "matemàtiques" en sí i per sé no deu ser molt atractiu. Ells van més enllà. No hem d’oblidar que es tracta de vendre un joc per a fer matemàtiques a uns 30€. Ho diré d’una altra manera, es tracta de que la gent pagui 30€ per un joc d’una consola d’ultimíssima generació per a gaudir resolent petites proves matemàtiques. Oi que sembla interessant tot plegat? Vegem com han afrontat aquest repte:

"¿Olvidas cosas a menudo? Brain Training del Dr. Kawashima. ¿Cuántos años tiene tu cerebro?"

No es pot dir que no sigui un plantejament innovador per a un joc de matemàtiques. Observeu com , amb tot plegat, no apareix la paraula "matemàtiques" enlloc. He de dir que encara no acabo d’entendre molt bé això de l’edat del cervell, si més edat és millor o pitjor, l’única vegada que vaig intentar jugar a aquest joc (amb una maquineta que hi ha de mostra al Fnac de la plaça Catalunya de Barcelona), em va sortir que tenia un cervell de 80 anys, i vaig pensar, mira tú, com el meu avi.

S’ha de dir que la metàfora és bonica: si el cos s’exercita fent gimnàstica, el cervell s’exercitarà amb... les matemàtiques! Anem bé. De moment.

La idea és bona. Així, tots els missatges socials al voltant de la cura del cos poden ser perfectament adaptats. La cara de salut que fa la noia és impagable, després d’haver resolt amb èxit que 8 – 7 = 1.

Arribat aquest punt apareix en escena el Dr. Kawashima, eminència japonesa en el món de les "imatges funcionals del cervell". Era necessari? Si els creadors de Mario així ho van decidir, algun motiu tindran...

Però és que el plantejament d’aquest doctor és per sucar-hi pa. Diu, cito textualment:

1.Cuando piensas el hemisferio izquierdo del cerebro está ligeramente activado, pero el derecho no muestra ninguna actividad.

2. Cuando realizas un cálculo matemático complicado: Aunque esto requiere un gran esfuerzo, el cerebro no muestra mucha actividad.

3. Cuando realizas un cálculo matemático sencillo rápidamente: Cuando se trata de resolver un problema simple de forma rápida, muchas áreas cerebrales muestran una significativa actividad.

4. Cuando lees en voz alta: Cuanto más rápida sea la lectura, mayor es la actividad mostrada.

Personalment és el punt 2 el que em deixa més al·lucinat, ja que m’obliga a replantejar-me radicalment els cinc anys passats a la facultat de matemàtiques, les infinites hores dedicades a resoltre els més complexos problemes d’àlgebra i els teoremes més obtusos. Tots els meus professors universitaris més admirats han de tenir encefalogrames plans!

I què dir del punt 1? No pot ser més radical, més nihilista, més punk!

I els dubtes no em deixen dormir: Jo tinc alumnes que parlen en veu alta i llegeixen molt ràpidament, però per separat. Això també serveix?

Alguns alumnes pregunten si fer càlculs matemàtics senzills ràpidament però malament també genera activitat. Què macos. Jo els responc que no, que l’estimulació cerebral de per exemple un examen només queda plenament completada dies després de fer-lo, en el moment en què el professor retorna els exàmens corregits i només si estan aprovats, que són coses de la neurociència... (què he de dir)

Observeu que en aquesta imatge el llapis ha desaparegut. Potser l’usuari es comunica amb la màquina mitjançant els electrodes del mocador (el fulletó no explica si són receptors o emissors). No pot haver res més modern. Us imagineu els nostres estimats alumnes a classe amb ells posats? Us imagineu les reunions d’avaluació, amb tots els professors carregats de rotllos d’encefalogrames? Podria anar per aquí el nou plan d’inversions contra el fracàs escolar?

Com ja vaig dir abans, reconec que tot plegat em supera: la puntuació ve donada en anys mentals, i s’afirma que "si t’entrenes bé, els resultats haurien de millorar". Encara no tinc gens clar (ho dic de veritat) si els 80 anys que em van sortir jugant amb la maquineta del Fnac són una pèssima o boníssima puntuació, però em recordo molt del meu avi.

Per últim, es fa constància de que tot això només és possible gràcies a la ultimíssima tecnologia d’aquesta consola. Jo de neurociència entenc com tothom, però d’informàtica força, i puc afirmar que és impressionant: Suposem que el programa planteja una pregunta com "3+8= "(vegeu la fotografia de la noia d’abans) , l’usuari escriu directament a la pantalla sensible tàctil, i la màquina, mitjançant un sofisticadíssim algorisme d’interpretació d’imatges d’ultimíssima generació, i gràcies al superpotent cervell de 64 bits de la màquina, és capaç d’interpretar la traça com a nombre, i dir, en dècimes de segon, si és certa la resposta escrita (11) o no. Això no ho fa el Moodle en deu anys.

Aquest fulletó acaba oferint a la seva vegada publicitat d’un altre joc: "Big Brain", ¿Cuánto pesa tu cerebro? Aquí ja estic absolutament confús, si no vaig acabar d’entendre el tema de l’edat, el del pes ja em deixa perplex.

Ara no diu allò de "si has entrenado bien tu cerebro, tus resultados deberían mejorar"?

Es diria que un estudiant passota, seria un estudiant anorexic?

I un alumne molt estudiós seria un alumne amb problemes de sobrepes cerebral?

I reflexionant sobre la meva pròpia perplexitat, m’estaré fent vell? Ja deia la màquina que em feia 80 anys... on hem arribat, que les màquines (i no els joves) ens facin sentir vells...

Gerard Romo, Octubre 2006.